Al 131è edició del Certàmen Internacional de Bandes de Música "Ciutat de València" la Banda interpretarà:
    * A fer punyetes! (pasdoble fora de concurs) - Andreu Vidal
    * Taj Mahal (obra obligada) - Hugo Chinesta
    * Rebroll (obra lliure ) - Salvador Brotons

A fer punyetes!
És un encàrrec relitzat per Eduard Benabéu, director de la banda de Manacor, que ha resultat ser un pas-doble ben poc habitual: encara que la primera part de l'obra ho pot semblar, conté cites de música popular mallorquina, com el Parado de Valldemossa i altres tonades que parant l'orella es poden identificar. De totes maneres, el que fa d'aquest un pas-doble característic es la segona part, on de cada vegada la similitut al folklore illenc es mes evident, utilitzant mètriques pròpies de ball de bot i contracants que recorden a Sor Tomasseta entre altres sorpreses.

Taj Mahal
Obra d'Hugo Chinesta (Aldaia), profesor de composició al Conservatori Superior Salvador Segui de Castelló i professor de percusió.
El Taj Mahal està situat en les rodalies de la ciutat d'Agra, a l'Índia, i va ser construït al segle XVII. Dividida en cinc parts, la partitura descriu tot el conjunt arquitectònic així com la seva història d'amor oculta.
1.- Cant d'amor: La introducció descriu el tràgic succés que va donar lloc a la construcció del conjunt arquitectònic. Sha Jahan, el fill de l'emperador, va conèixer a la seva estimada Arjumand en un basar on ella venia cristalls. Al cap de cinc anys des d'aquella primera trobada, es van unir en matrimoni. La triada de l'emperador va morir de part, després de donar-li 13 fills. L'emperador, desolat, va manar construir el més impressionant mausoleu que mai ment humana pogués concebre.
2.- L'Entrada al paradís: El recinte està flanquejat per dos sectors més petits: en el meridional s'alça una porta de pedra d'arenisca que dóna entrada al complex; en el septentrional, paral·lel al llit del Yamuna, s'aixeca el mausoleu. Al món musulmà, aquesta porta també tenia un fort simbolisme, ja que representava l'entrada al paradís.
3.- Els jardins: El complex té planta rectangular. Al centre del rectangle se situa un jardí que va ser projectat com a representació del paradís terrenal, a l'estil dels jardins perses. Contenia multitud de flors i arbres exòtics, en disposició geomètrica i perfectament simètrica. Així, el quatre, nombre sagrat a l'Islam, va ser la base de tot el disseny. Els canals es creuen al centre formant un estany de nenúfares en marbre blanc, l'estany celestial de l'abundància esmentat en l'Alcorà.
4.- La Mesquita i el Jawab: El mausoleu pròpiament dit està flanquejat per dos edificis idèntics, la mesquita i el jawab o «resposta». Sobre la finalitat d'aquest segon edifici, s'ha suposat que servia com a alberg de peregrins, lloc de reunió dels fidels abans de l'oració; no obstant això, el més probable és que el seu propòsit últim fos purament arquitectònic, per dotar d'equilibri estètic al conjunt i contribuir a la simetria de les estructures situades en la plataforma.
5.- La Corona del Palau: La sala central del Taj Mahal presenta una decoració que va més enllà de les tècniques tradicionals, i emparenta amb formes més elevades de l'art manual, com l'orfebreria i la joieria. Aquí el material usat no és ja marbre o jade, sinó gemmes precioses. La forma de la sala és octogonal i les parets interiors tenen aproximadament 25 metres d'altura, sobre les quals es va construir una falsa cúpula interior. Cadascun dels murs de la sala ha estat bellament decorat amb sòcols en baix relleu, intricades incrustacions de pedreria i refinats panells de cal·ligrafia, reflectint fins i tot a nivell de miniatura els detalls exposats en l'exterior del complex. Els cossos de Mumtaz i Sha Jahan descansen en una càmera relativament simple sota la sala principal del Taj Mahal.

Rebroll
Escrita l'any 1982, aquesta fou la primera peça composta originalment per a banda simfònica de Salvador Brotons (Barcelona, 1959), i és una de les seves obres de gran format amb més èxit. La inspiració de l'obra vingué motivada per la frase del filòsof català Francesc Pujols: "El pesament català rebrota sempre i sobreviu als seus il·lusos enterradors".
Aquest és un poema simfònic en un sol moviment sense interrumpció que podem separar en tres parts ben diferenciades: Guerra i desfeta, Silenci i desert, i Esperança i Rebroll.
L'obra s'inicia amb un agressiu tempo ràpid. Som enmig d'una brutal guerra (la del 36 al 39). Desprès de les cinc primeres notes inicials, "leitmotiv" de tota l'obra, els trombons presenten el primer tema. Desprès d'una transició de molta activitat energètica a les fustes virtuoses, en segon tema sobresurt a les trompetes.
Desprès d'una reexposició totalment diferent en instrumentació i textures, s'assoleix un punt culminant en combinar diversos temes i una gran intensitat sonora. Amb l'horror de la desfeta, finalitza aquesta primera secció. El poble queda destruit i aniquilat.
Una contrastant segona part segueix: "Silenci i Desert" és el temps que va desprès de la guerra. Sota la dictadura franquista , tot és silenci i opressió. Només un sax tenor canta sota un trèmol de timbal. El clarinet baix i el contrafagot prenen protagonisme juntament amb uns amenaçadors trombons amb sordina en un ambient moribund. Sempre en dinàmiques molt fluixes, el principal leitmotiv de la peça retorna tímidament als saxofons. El vibràfon, com un discret raig de sol, sobresurt en el primer bri de llum.
El rebroll comença en l'inici de la tercera part. Un bell tema nou, melòdic i tonal, creix en el registre greu dels clarinets. Aquest nou tema en RebM, ple de pau i esperança, va creixen progressivament, intervencions de la flauta, sax soprano i oboè aporten més lluminositat en registres més aguts. El tema guerrer dels trombons a l'inici de l'obra retorna ara per augmentació sota un acompanyament de flautes i arpa. El tema de RebM torna amb plenitud mesclat en un contracant a les trompes per preparar un final pletòric i entusiàstic.